La fabrica de paper Cal Violant (Cal Romaní)

<< MOLÍ DE CAL VIOLANT (CAL ROMANÍ)
Tipus: Edifici públic
Període: Segle XIX
Estat: Necessita intervenció urgent
Situat al costat de l'Anoia, és un dels vells molins paperers de la comarca, del segle XVII, quan era propietat de la família Romaní. Va ser molt ampliat durant el XIX amb nous edificis que amaguen l'estructura antiga, visible encara en alguns trams. >>

M'he’he posat en contacte amb certes persones properes a la fabrica per a que em puguin donar informació sobre la ella i la família que ho portava.
De moment una mostra d'un seguit de fotografies aconseguides a la pàgina web http://www.argoli.org/castellano/archivo_fotografico.htm, on surten fotos del que crec que pot ser l'interior de la fàbrica:

MOLINO DE CAL VIOLANT (CAL ROMANÍ) Tipo: Edificio público Periodo: Siglo XIX Estado: Necesita intervención urgente Sito junto al Anoia, es uno de los viejos molinos papeleros de la comarca, del siglo XVII, cuando era propiedad de la familia Romero. fue muy ampliado durante el XIX con nuevos edificios que esconden la estructura antigua, visible todavía en algunos tramos. Me he?he puesto en contacto con ciertas personas próximas a la fabrica para que me puedan dar información sobre la ella y la familia que lo traía. Por el momento una muestra de un seguido de fotografías conseguidas a la página web http://www.argoli.org/castellano/archivofotografico.htm, dónde salen fotos del que creo que puede ser el interior de la fábrica:








A continuació us penjo un seguit de fotografies actuals del lloc en qüestió fetes per mi:
A continuación os cuelgo un seguido de fotos actuales del lugar en cuestión hechas por mi:

L'Aquàtic paradís de Sitges

En primer lloc, em va cridar l’atenció, perquè em semblava impossible que un parc d’aquestes dimensions estigués abandonat, per a que te’n facis una idea, aquí et deixo una imatge buscada pel Google Maps per a que et sorprenguis tu també.



Sorprès? Jo, encara hi estic ara. I, com no, seguint la filosofia dels exploradors, vaig realitzar una recerca històrica sobre el lloc. Sent un lloc tant visitat després del seu tancament, no em va resultar molt difícil. Vaig trobar un article a la web del mundo.es on comentava el que va ésser, el que és i el que va passar:

“El Aquàtic Paradís fue un sueño efímero. A principios de los 90, Sitges estrenaba un parque acuático de fantasía. Las risas y salpicaduras de los niños, los grupos de amigos que se desafiaban en los toboganes y los padres que se bronceaban en las tumbonas sólo duraron dos veranos. Abrumado por las deudas y la falta de sponsors, el Aquàtic dejó de ser un paraíso para convertirse en una leyenda urbana: se dice que un niño murió en sus instalaciones (la versión más gore cuenta que fue succionado por uno de los motores de la piscina de olas).

Más de 15 años después de cerrar las puertas, los toboganes y las atracciones de infarto siguen en pie, desafiando al tiempo. Las piscinas sin agua (o como mucho, la que se estanca de las lluvias) son el deleite de skaters y graffiteros. Unos se deslizan con las tablas y otros decoran las superficies lisas. La arquitectura fantasmal del Aquàtic sirve de fondo tanto para una esporádica editorial de moda (las modelos se cambiaban de ropa en las casetas abandonadas) como para un grupo de música que se ha hecho las fotos del libreto en el parque. Es la poética de los lugares abandonados.

Hace un par de años, la puerta principal del Aquàtic estaba abierta de par en par. Familias, skaters, adolescentes con sprays e incluso una banda de percusión (sus ensayos no molestaban ahí) podían cruzarse en un domingo cualquiera. Ahora permanece más o menos cerrado. Aunque todas las entradas están valladas siempre hay algún agujero por el que colarse. «¿Que esto es propiedad privada? ¡Anda ya! ¡Si está abandonado! Este parque es nuestro», suelta un graffitero que estampa su firma en una de las desconchadas paredes, justo al lado del lema Skateboard is not a crime.

El letrero de Prohibido el paso. Zona de prácticas de la Policía no disuade a los escritores del aerosol, que ya han pintado encima de la advertencia. En pocos meses, los Mossos d'Esquadra podrían desplegarse por el Aquàtic para realizar entrenamientos y simulacros de orden público (aunque en ningún caso se harán prácticas de tiro, como podría sugerir el cartel). A pesar de su abandono, el Aquàtic es una propiedad privada y el dueño ha llegado a un acuerdo con la policía catalana para ceder el lugar.

Lejos queda el pomposo proyecto bautizado como Parc de les Arts1: un complejo hotelero y cultural que iba a demoler el Aquàtic. Pero la crisis ha salvado, de momento, el más mítico de los lugares abandonados de Cataluña. En 2006, la sociedad mercantil Atri S.A. adquirió el antiguo parque y firmó un convenio urbanístico con el Ayuntamiento de Sitges para impulsar un nuevo concepto de resort turístico en esos terrenos. Según el plan que se aprobó, el Parc de les Arts1 contaría con un gran auditorio, un parking, un hotel, varias viviendas, jardines y plazas públicas. Todo en 13,7 hectáreas, en las que, además, se impulsarían viveros culturales.

«¡Puff! Más especulación. Sitges ya tiene suficientes hoteles. Yo lo prefiero así: abandonado. Al menos, nosotros le damos un uso», comenta el graffitero que se esconde detrás de las siglas TMO. El joven muestra la mascota pesadillesca del Aquàtic: un bebé de plástico descuartizado que va dando vueltas por el parque. Algunos se entretienen colocando la cabeza en los palos de la piscina infantil, mientras que otros sientan al bebé en un tobogán, como si se fuese a tirar.

En los 90, la mascota oficial del Aquàtic era un gracioso dinosaurio verde con gafas de sol (un diplodocus, concretamente). Todas las atracciones y servicios tenían el prefijo de dino: que si DinoKamikaze (un tortuoso tobogán doble), que si DinoPizza o DinoBurguer... Al caer la noche, el Aquàtic se convertía en discoteca: la Disco Paradís, que prometía «el mayor despliegue de medios en el mejor entorno del Mediterráneo», según uno de los flyers que aún quedan diseminados por el parque.
De repente, en medio de la siniestra calma del abandono, se oye relinchar a un caballo. ¿Paranoia? No. Al lado del Aquàtic hay una hípica. Podría ser el escenario perfecto para una de las películas de terror que se estrenan en el vecino Festival de Cine Fantástico de Sitges.

ELMUNDO.ES de Vanesa Graell


Aquest article em resulta realment interessant, no només per la història que explica, sinó per l’èmfasi que posa en destacar en que s’ha convertit. Un refrany molt típic popular diu: “No hay mal que por bien no venga” trobo que és força adient.
En què s’ha convertit aquest parc abandonat? En el que nosaltres em volgut que es convertís, em agafat una part de territori i ens el hem apropiat, cadascú a la seva manera. Inclús la pròpia policia hi va a fer pràctiques...

És molt interessant el que fan els exploradors com Dani per exemple, que busquen trobar un lloc que des de el seu abandó no hi ha entrat ningú més, ser el primer en trepitjar-lo i redescobrir la melancolia de la seva història... i com no, l’adrenalina que et dóna entrar en un lloc com aquest: tornem a les sensacions, emocions; formar part d’aquest espai durant unes hores, xafardejant-lo, explorant-lo.... però... i en el que es podrien convertir? Tant dolenta es la deconstrucció d’un lloc quan hi intervenen les persones? I la natura? No destrossa també? O simplement agafa el que un dia va ser seu? Ens podem apropiar nosaltres, les persones, de llocs que algun dia van ser d’ algú?

Algunes imatges del parc fetes per mi:

Escollir llocs "Abandona't"

“Arquitecturas olvidadas es otro concepto de mi agrado. La clave está en el ser humano, que crea, destruye y olvida. Todos hemos recorrido lugares abandonados en nuestra infancia y adolescencia. De la misma manera que íbamos al cine a pasar miedo, nos adentrábamos en casas abandonas buscando lo mismo. Stephen King, en su genial ensayo Danza Macabra, escribía: "el buen cuento de horror avanza bailando hasta alcanzar el centro de la vida del lector, donde encontrará la puerta secreta a esa estancia que usted creía que nadie más conocía." Las geografías del Olvido, las arquitecturas olvidadas, los abandonos, son lugares plagados de fantasmas porque son el pasado silencioso, presencias muertas y corroídas. Obras humanas que la naturaleza consume mientras algunos humanos insisten en degradar aún más la quietud con su presencia esporádica. Y en su interior, sin necesidad de narraciones o argumentos, serpentea saltarina alrededor de los tobillos la Danza Macabra”
http://absencito.blogspot.com/2007/02/aquatic-inmersin-en-un-paraiso-del.html

Descobrir un llocs adients pel món Abandona’t, no és feina fàcil i no sempre ho aconsegueixes a la primera. El millor no és quedar-te amb el primer que trobes, sinó provar, inspeccionar, marejar-te una mica fins que, sense saber-ho ben bé, el llocs et troben a tu.

Entrevista amb Dani, membre de ClubCela i creador del Blog ultima-visita

Un noi que per mi seria el primer Abandona’t que vaig conèixer, un dels exploradors urbans amb més nom del món de l’exploració urbana espanyola, Dani. Vaig tenir l’honor de gaudir de la seva presència, a l’endemà de posar-me en contacte amb ell per correu electrònic, i aprofitant-ho vàrem petar la xerrada en forma d’entrevista:

Entrevista de Neus Escarp a Dani de Club Cela i creador de Ultima-visita:

De que et ve tota aquesta afició?
Per curiositat, per casualitat. Estàvem un dia a Saragossa, i tenia uns amics que feien això, es ficaven per llocs abandonats, i em varen dir que anés un dia amb ells i així ho vaig fer. Vàrem anar a Terol a un poble que es diu Aliada, a la Central Tèrmica, per cert, aquesta la tinc al blog. I després, estant aquí a Barcelona, vaig començar a anar a lloc pel meu compte, començant per l’Aquàtic de Sitges. I et vas ficant dins del “mundillo” sobretot a través d’Internet, un bon lloc per començar és el Club Cela, on allí vas coneixent als demés exploradors, vas fent sortides amb la gent, vaig decidir de fer el blog per anar mostrant als demés el que anava fent, veus que la gent li agrada, que la gent ho comenta... i poc a poc i amb el temps, estic on estic.

Poc a poc, poc a poc, però... quan temps portes fent d’explorador urbà?
Només uns 2 anys i mig, perai, perai.

Uff... 2 anys i mig només? Perquè en el teu blog, hi ha molts i molts llocs, no només d’Espanya sinó d’Europa. En quins països has estat en total?
La veritat es que sí que he voltat però portar només 2 anys i mig... he estat a Bèlgica, Alemanya, Itàlia, França i tota Espanya visitat llocs abandonats. La veritat es que també m’agrada molt viatjar i perquè tinc, per sort, compatibilitat d’horaris amb la feina, tinc dies lliures també, treballo alguns diumenges i després faig canvis, etc... m’ho puc muntar força bé.

Veig que les fotos que tens al blog estan molt ben aconseguides, que és, per pura documentació o perquè ets aficionat a la fotografia?
M’encanta la fotografia... però he canviat molt des dels primers llocs visitats! Un dels canvis més importants és la càmera, el trípode... es clar, i també, la pràctica fa molt. No t’enganyo si et dic que als primers llocs arribava i feia unes 300 o 400 fotografies, i ara arribes i fas, unes 30 fotos del que tu vols treure i et queda un reportatge tal i com tu vols.

Perquè tantes molèsties, doncs?
M’ho prenc com un hobby. Per exemple, tinc una moto de carretera, i també m’ho prenc com un hobby, surto amb moto, vaig a quedades de motoristes... Amb l’exploració urbana em passa el mateix, per pura afició, per hobby.
També aquí entra la morbositat, com puc entrar sense que em vegin, les sensacions, les emocions... què és el que em puc trobar a dins... i seguir les normes també.

Això, això, explica’m tot el tema que teniu de les normes...
Si entres a la pàgina web del Club Cela podràs llegir totes les normes que tenim internes sobre l’exploració, com poden ser, no ser vistos, no trencar res, no tocar res... s’han de complir a “raja-tabla”...

Llavors, això de no nombrar el llocs per la web, també és una de les normes dels exploradors... com ho puc fer jo per conèixer aquests llocs?
T’han de conèixer dins del “mundillo”, t’has de donar a conèixer. La manera més ràpida, per exemple, és fer-te membre del Club Cela, penjar algunes fotos, xatejar amb els altres usuaris... interactuar amb els altres. Hi ha alguna sortida per Barcelona, doncs apuntar-te i anar-hi...

Has tingut mai algun problema amb la policia?
Doncs sí, precisament allí on tu has estat, al Aquàtic de Sitges, on gràcies a ella vàrem aconseguir trobar una altra sortida per la part de la muntanya, ja que va entrar la policia perquè ens van veure des de la carretera, ells van entrar per on tu has entrat i nosaltres vam tenir que buscar una sortida per darrera, buscant, buscant, fins que vam trobar un forat a la balla del darrera. La veritat es que està destrossat.

Jo en el meu projecte, busco no només les emocions, sinó en què s’ha convertit. Tu suposo que t’agafes més al passat, en entrar a llocs on no hi ha entrat ningú des de que s’ha abandonat...
Sí, sí, jo crec que això és una de les coses més interessants, inclús ara estem entrant a llocs que s’acaben de tancar. I anem buscant pels diaris, empreses que tanquen i mirem la manera d’entrar-hi. Això ens està portant molts problemes, hem hagut de sortir corrents moltíssimes vegades.

Així, que us interessa la història que hi ha darrera o no?
Sí, però a mi personalment, a nivell del blog. Per donar informació als visitants del que estan mirant. Per exemple, jo tinc reportatges boníssims, però que no els puc publicar, perquè no tinc cap tipus d’informació ni de quan es va obrir ni de quan es va tancar... jo per fer una entrada i posar 50 fotos, doncs no ho trobo interessant. Jo quan faig un reportatge i el penjo a la web, per atrapar a la gent, m’ajudo molt de la paraula, li dono dramatisme a la foto, una bona foto d’un lloc abandonat ja transmet alguna cosa, però si li afegeixes un bon text, ja tens un bon reportatge, a mi em funciona molt bé, la veritat.

Què en treus tu de tot això?
Simplement, passar l’estona, viatjar, conèixer gent, i és una afició com un altra. Hi ha caps de setmana que dedico a la moto i caps de setmana que dedico a l’exploració urbana. I si em tiro un mes sense fer cap foto, no tinc cap problema, no em treu el son. És la pura experiència. M’agrada.
És formar part d’un moviment, perquè això és un moviment anomenat URBEX, l’urbex va néixer a EUA. Eren un grup d’universitaris que els hi agradava visitar llocs abandonats, això es va estendre per arreu i actualment està molt arrelat aquí Espanya. Actualment només hi ha una web especialitzada espanyola que tu ja la coneixes, que es diu Club Cela. Jo vaig fer-ne una, juntament amb el amic de Saragossa que em va iniciar, però no va tenir molta sortida i ho vàrem deixar. Després vaig fer el Blog i continuo amb ell.

Molt bé... i tot això dels blogs? Tu vas fer el teu perquè vas veure que els demés també ho feien o per difondre el teu material, o per què?
Es una manera de comunicar-te amb el demés, i sí, de mostrar el teu material. A veure... també hi ha gent al cela que no posa fotos, es connecten per assabentar-se dels llocs, van a les quedades,però ja està. A mi m’agrada compartir-ho. Al “urbexforum”, és la pàgina web d’exploració a nivell de tota Europa, per exemple, la majoria de gent no penja fotos, només s’informen dels llocs i organitzen quedades multitudinàries. A mi tot lo del món internauta de l’exploració urbana m’ha servit per crear noves relacions, noves amistats, tinc amics que els he conegut gràcies a això i que ara no només quedem per anar a fer d’exploradors sinó també per anar a fer unes birres per exemple.

Moltíssimes gràcies per la informació Dani, espero ser una bona exploradora jo també. Vols una cervesa? També tinc llimonada per fer una clara si prefereixes.

predilecció pels llocs abandonats

Foto Buscada pel google del Poble Vell de Corbera.
Trobo un particular encant pels llocs i les coses abandonades. Ja que no sóc l'única que sent fascinació; és més, som moltíssimes les persones de tot el món que ens veiem atrets de manera gairebé obsessiva per escenaris i objectes arruïnats. Generalment, aquest interès ve acompanyat d'una passió important per la fotografia o per altres mitjans d'utilitat per a documentar les troballes. La veritat és que havent punts adeptes a l'òxid, els enderrocs, la fotografia i la crònica, és lògic que el gran llogaret virtual conti amb centenars de pàgines i blogs en els quals és possible llegir una enorme quantitat d'històries sobre llocs abandonats i veure milers d'imatges de llocs i objectes que alguna vegada van tenir utilitat.

Primer contacte

Un primer contacte amb el Poble Vell de Corbera d’Ebre ara ja fa uns 5 o 6 anys va ser un dels detonants de la meva afició. Vaig fer un treball de camp on fotografiava diferents parts del poble, ruïnes amb una història molt forta darrere, la Guerra Civil.
Però no només el que interessa d’aquest poble és la seva destrossa sinó la seva construcció conceptual, com diu Joan Antonio Muntanyà, membre del Patronat Municipal del Poble Vell de Corbera:
«Convertir el Poble Vell de Corbera d'Ebre en un Monument a la Pau ben connectat i interrelacionat amb altres d'arreu del món.»2.
Un discurs en que el meu món s’hi identifica força:
Una conversió a partir de la història del lloc y relacionant-los amb altres semblants. Treballar sense oblidar la seva història, però incidint amb el que s’ha convertit i fer que els espectadors hi formin part.